‘¡Oh, feliz Tortosa!’, Sergi Gordo i el concert a la catedral
El nou de setembre, vigília de la vuitena de la Cinta, on la nostra Patrona estava dedicada tradicionalment només als tortosins, s’estrenava a la catedral ¡Oh, feliz Tortosa! Tortosa va ser feliç primer al matí per la presa de possessió de la càtedra dertosense de Sergi Gordo Rodríguez i, en segon lloc, pel concert de la tarda organitzat per la Reial Arxiconfraria de la Cinta, de la mà del primer majordom Joaquín Del Pino Homedes, i amb el suport de l’Ajuntament de Tortosa i la Diputació de Tarragona. L’any passat va ser el Rèquiem de Mozart conduït per Ricardo J. Espigares Carrillo, i enguany, sota el títol Gran Concert de la Cinta ¡Oh, feliz Tortosa!, amb la direcció de Marian Rosa Montagut. A la seu es van interpretar obres de José Pradas Gallén, mestre de capella de catedral de València, i Josep Escorihuela, que havia ocupat el mateix magisteri a la catedral de Tarragona i després a Tortosa.
El concert d’enguany, amb una orquestració d’Harmonia del Parnàs i el cor Ad Libitum, molt diferent de l’any passat, va ser tot un esdeveniment i sorpresa per les peces que es van interpretar. Estes obres ens van aproximar a la realitat musical del barroc a les nostres terres, i de la que tan sols tenien el record les sagrades pedres de la catedral. Escorihuela va estar a la seu tortosina des de 1708 amb el pontificat de Silvestre García Escalona fins a la seua mort. Va arribar poc després de l’òbit del bisbe fra Sever Tomàs Auter que havia finançat l’orgue barroc. L’instrument es va situar sobre el cor renaixentista de Cristóbal de Salamanca, a la vegada que allí també se situava la schola cantorum. Mentre Escorihuela componia i interpretava la música de la catedral, es cobrien les últimes voltes apuntades de les naus i es tancava el recinte sacre tal com el coneixem avui dia.
Vàrem escoltar unes peces de veritables artesans musicals, de gran ofici compositiu, com ho feia també Johann Sebastian Bach, coetani de Pradas i Escorihuela, on més que la mitificació actual, eren incansables treballadors per la seua gran producció, i en alguns d’estos casos, d’herència i tradició familiar. Es van interpretar algunes obres de gran dificultat vocal per les sopranos Belén Roig i Maria Cuesta, dirigides enèrgicament per Marian Rosa Montagut, alhora que combinava l’orquestració amb el clavicèmbal.
Quan diem ‘és una veritat com una catedral’, a més de la representació de la veritat de bisbe quan parla des de la seua càtedra, ens referim també a la fortalesa de les seues pedres. L’arquitectura és el contenidor, però l’escultura, com la clau major de deu pams dels Costums de Tortosa que són 2,323 metres i pesa més de 8.000 quilos, o el retaule major de l’antiga catedral romànica, són encara elements que podem reconèixer encara dia a dia. Cosa diferent és la música que el dissabte ens van fer reviure amb el concert. Gràcies a tots els que ho heu fet possible, primer als bisbes i al Capítol de la catedral que conserven el culte, i a l’Arxiconfraria i Cort d’Honor que ajuden a difondre a la Nostra Cinta. Però en este cas, mil gràcies a Marian Rosa Montagut que sota la seua recerca musical i direcció ha fet reverberar esta música. Gràcies també a tots els intèrprets per donar-nos a llegir musicalment una novel·la del nostre passat cultural i especialment per la dificultat de fer-ho en un espai tan diferent acústicament al del segle divuit, quan estes peces s’interpretaven.
En referència a esta qüestió, l’any passat després del Rèquiem es publicaven estes paraules al setmanari: “Esta passada tardor vaig gaudir de la interpretació de la Cuarta Sinfonía, Romántica, d’Anton Bruckner, per l’Orquestra Filharmònica de Viena amb el gran director alemany Christian Thielemann, a la Sagrada Familia. Allí, en Gaudí la gran arquitectura, i en Bruckner la gran música”. La Providència ha portat a Tortosa al bisbe auxiliar de Barcelona que va donar la benvinguda en català i alemany a la Filharmònica i a Thielemann, i ara el tenim aquí entre nosaltres. En el seu entorn i del Patronat de l’obra de la Sagrada Família, ha comptat amb Jordi Faulí, Rosa M. Alsina o Juan Trias de Bes que han abordat esta entelèquia acústica en les voltes que no són encanonades.
Les pedres s’expressen, però, tant com elles, ho fan també les imatges i la música, que són essencials per transmetre la vinculació entre el Sacre i l’Humà. Tenim grans referències en estes qüestions musicals. La fita en la missa conventual de Santa Maria Major a Roma de Valentí Miserachs i de Joan Paradell, ara al Vaticà, fa comprendre esta simbiosi solemne. Un altre català. Jordi-Agustí Piqué ensenya als nostres joves arquitectes al Pontifici Institut Litúrgic de Roma, la vinculació entre la litúrgia i l’espai que l’ha de servir, i sobre tot el lligam que ha d’haver-hi amb la música sacra. Però a la càtedra d’una seu sempre ha d’estar un Bon Pastor, i si pot ser acompanyat per una música com la del concert del dissabte, tots ens sentirem Oh, feliz Tortosa.
Josep Lluís i Ginovart,
catedràtic Universitat
Internacional de Catalunya
