Història de la Reial Capella

Josep LLuis i Ginovart, Doctor en arquitectura.

Un espai nou dintre de la Catedral de Santa Maria

Dins del conjunt gòtic de la Catedral de Santa Maria, al llarg de l’història de la Reial Capella han anat apareixent diferents intervencions que per la seva transcendència i singularitat han pogut demostrar, en el pas del temps, la seva perfecta articulació formal quant al conjunt unitari ogival. És així com la façana principal, la Sagristia Major o la Capella de la Cinta, han sabut respondre a la solució formal de cada època. Els diferents artífexs han utilitzat els seus repertoris estilístics -és el cas del renaixement, el barroc o el neoclàssic- que han vingut a completar el conjunt gòtic de la catedral de Tortosa.

A les terres catalanes, la transcendència de l’arquitectura del barroc ha estat més bé escassa. És per això que una peça com la Reial Capella de la Cinta, dintre del seu període d’execució (1672-1825) o més bé des de 1621 a 1997, període que comprèn de la seva concepció a l’última restauració, representa una fita important des del punt de vista historiogràfic. [2] Avui les anàlisis estilístiques dels conjunts han perdut vigència en el caire unitari i just és en el matís del canvi, d’acord a la concepció nova de l’època, d’on es prenen com un valor afegit per entendre el sistema evolutiu de la historia de l’art. A aquest fet la Capella de la Cinta no ha estat aliena, la concepció del barroc del projecte inicial de finals del segle XVII, va ser posada en crisi pels corrents neoclàssics, [3] la qual cosa va provocar bastants problemes a l’Acadèmia de San Fernando, a l’hora d’acabar el tabernacle. Els nous llenguatges també van aparèixer dintre de la pròpia Capella, cas del trencadís per restaurar la llanterna en el període modernista, i les de metodologies vigents a finals del segle XX per restaurar tot el conjunt de la Reial Capella.

Rellegir avui en dia, a principis del segle XXI, una peça com la Capella de Cinta, en l’anàlisi crítica actual, és fer-ho de la mà de les edicions més a l’abast com les dels canonges O’Callaghan (1890) [4],  Matamoros (1932) [5], Querol (1978) [6], Garcia Sancho (1998) [7] i Ripollès (1999) [8], o d’altres capellans com Solé (1925) [9]; de les vessants dels narradors de les costums i tradicions, com Mestre i Noé (1898) [10], Pastor i Lluís (1901) [11], Verges Paulí (1934) [12], Moreira, (1934) [13], Beguer (1964) [14], Jover (1978) [15], Bayerri (1989) [16] o de la critica arquitectònica de Agustí Barlett [17], Almuni i Lluís (2000) [18], o de les iconogràfiques de Vidal (2004) [19], fa que  tingui un valor més transcendent i complet del que els mateixos autors pretenien, és el pas del temps i la crítica els que donen plenitud i vigència a la Capella de la Cinta.

La visió i percepció del període de concepció i de construcció de la Capella  (1621-1825) que tenim avui en dia, és molt diferent de les que van pensar els nostres avantpassats, quan l’obra no va tenir un marc des de el punt de vista socioeconòmic massa favorable. Al segle XVII, primer la Guerra dels Segadors en els setges de 1642 i l’entrada de les tropes franceses a la ciutat al 1648, entre mig de les epidèmies de còlera morb dels anys 1630, 1673 i 1677, de pesta al 1650, i de llagosta a l’agricultura. Al segle XVIII, la guerra de Successió en el setge de la ciutat 1708, i quasi al final de construcció de la Capella, la Guerra de Francés, amb el bombardeig de 1810. Aquests són factors suficients  per  entendre que l’obra  no  trobaria  el clima  més  adequat per desenvolupar-se, solament la voluntat de realitzar una gran obra, és la que ha pogut en el pas del temps realitzar-la.

Els canvis eclesiàstics també van ser importants, en el transcurs van passar per la seu les figures del bisbe Lluís de Tena (1616-1622) que institueix la Confraria de la santa Cinta al gener de 1617, i impulsor del primer projecte de construcció de la Capella al 1621; el bisbe Giovanni Battista Veschi (1641-1648), després de la “victòria” de la ciutat del 3 de maig de 1642, expressa la voluntat de fer construir una Capella Reial. La del bisbe Josep Fageda (1664-1685) que ficarà la primera pedra a la Reial Capella, després el bisbe Bartolomé Camacho (1720-1757) que farà la primera consagració de la capella al 1725, i la de Víctor Damián Sáez (1824-1839), en la inauguració de la capella el 8 d’octubre de 1825. Els canvis en l’estructura del Capítol, en la seva secularització a l’any de 1772, i que fou l’últim de les catedrals catalanes, també havien de tenir repercussió. Durant el període de concepció i construcció de la Reial Capella, és el moment en què es realitzen els principals miracles per demostrar la santificació de la Verge de la Cinta [20]; el repic de les campanes de Villar de Cañas (1635), els fets prodigiosos de Pere Centelles (1642), la curació del bisbe Escalona (1702), la de Manel Correa (1726) i el de la Bomba (1810) a la Guerra del Francès.

També el oficis de l’arquitectura tindran canvis substancials, la tradició gremial del mestratge de les fàbriques de tradició medieval, vigent al començament de la Capella al 1672, perdrà solvència en les noves i  la Il·lustració a partir de Felip V (1700-1746). Després la intervenció de l’ Acadèmia de San Fernando (1752) i San Carlos (1766) és determinant per qualsevol projecte important, com és el cas de la Reial Capella. Els nous postulats científics del cos del Enginyers Militars creat al 1710, i després, el canvi i necessitat de titulació d’arquitecte a partir de 1787, tindran també la seva repercussió en la factura final de la fàbrica.

Els projectes de la Reial Capella

Abans de la construcció de l’actual capella, l’altar de la Cinta havia tingut com a mínim  altres tres ubicacions [21]. Una primera estava situada al claustre, anomenat també com “el altar de nuestra Señora del Socorro, que llamamos el altar de la Cinta [22]“.  Desprès es va traslladar a una de les capelles absidals “El altar de nuestra Señora de la Cinta está de presente en una capilla particular, cerrado por todas partes con reja, tras el Altar mayor de la Seo [23]“. La primitiva capella del claustre es trobava a l’angle nordest d’aquest, al costat de la capella de Santa Càndida [24] i d’una porta que comunicava la catedral romànica amb l’espai claustral. Aquest altar, relacionable amb la primitiva església romànica, havia de tenir l’antiga imatge de la Verge. Des del seu emplaçament al claustre, l’altar fou traslladat a l’interior de l’absis, a l’actual Capella de Santa Càndida i Còrdula i on la imatge també es traslladada “en un Nicho o Capilla que tiene en medio, está una figura de bulto de nuestra Señora antiquissima, con el niño Iesus en sus braços…

A l’any 1617, el bisbe i teòleg Lluís de Tena (1616-1622) va instituir la Confraria de la Santa Cinta, la qual cosa li va permetre ésser soterrat a l’esmentada capella de la Cinta, vora l’altar major, segons el projecte encarregat a Baltasar Bruel el 15 de juliol de 1623 [25], i enllestida al juny de 1624 va ser executat en jaspi, al seu peu es llegia; Et sepulcrum eius erit gloriosum. La sepultura del bisbe fou traslladada desprès a l’actual capella; Hic jacent ossa Illmi. Et Revmi. Dñi. Di. Ludovici Tena Episcopi Dertusensis. Aquest mateix any de 1617 seria elegit diputat eclesiàstic, presidint un trienni la Generalitat de Catalunya.

El bisbe Tena promou el 18 de setembre de 1620 una constitució de finançament per l’avanç de la fàbrica de la basílica [26]. Poc temps després el Capítol veu la necessitat de traslladar l’altar primitiu situat darrera el presbiteri del altar major, i així ho delibera el 31 d’agost de 1621, sobre el nou altar acorda; en la fàbrica nova de la present Iglesia, só es, la que respondrá a la del Santísim Sacrament, y al costat de la nom de Jesús, ahont de present està la font del bautisme, sia y servesca per a nostra Señora de la Cinta [27]. Per aquestes dates el magisteri de l’obra de la seu està a mans de la família Abària: Llop d’Abària que ja actuava com a coadjutor de Martín de Mendoza des de 1599, i com a mestre major des de la mort d’aquest al 1616 [28].

És, probablement per donar sortida a la resolució del Capítol del 1621, quan Joan Joanies (P-5) [29] realitza la primera traça sobre la construcció de l’actual capella. El document signat, realitzat amb tinta sobre paper (560 mm x 410 mm), no està datat ni porta escala gràfica: el document consta d’un dibuix, i una Breve declaración de la presente traça… El mestre de Casp que treballava com arquitecte a Lleida, pren possessió com a mestre de l’obra de Tortosa el 28 de juny de 1625 [30], en substitució de Martí d’Abària que havia projectat la façana principal de la seu. El mestratge a la catedral durarà fins al 1640, any en el qual es enviat per les autoritats civils als socors del castell de Salses, davant la protesta de l’església tortosina, i allí morirà el mestre, sent substituït pel seu germà Gregori al 1641 [31].

Es de suposar que nou l’altar que es volia realitzar en aquell moment, entre 1625 i 1640, ja  fora de diferent  factura a la resta de les capelles laterals de la fàbrica gòtica, com la de la seva  simètrica capella de sant Josep, finançada pel bisbe Gaspar Punter (1590-1601).

El projecte és d’una escala i magnitud major, i tal vegada ja es pensés llavors com una important actuació dintre de tot el conjunt de la catedral, especialment al lloc encara ocupat pel priorat major. L’arquitectura perfectament explicada quant a porcions i mesures, descrites al document;

Primo tie de ancho e chuadro desde una pilastra a otra treintaydos palmos y des de una paret a otra  42 palmos. M. tienen  los estribos de los arcos once palmos y medio en chuadro y la paredes tienen tres palmos de grueso. M. tienen los pedestales dela portalada 3 palmos y medio de ancho y nuebe de alto con la basa y cornija de dicho pedestal M. tienen la columnas dos palmos y dos cuartos de grueso y 24 palmos de alto con la basa y capitel. M. tiene el architrabe friso y cornija 6 palmos y medio de alto. M tiene el frontispició (…) palmos asta lo mas alto que contandola  toda su alteça (…) viene a tener 48 palmos y medio de alto que es lo que puede subir segun el puesto. M. tiene la puerta de cumbre 21 palmos y tres cuartos de ancho y de alto 32 palmos que es lo mas que puede tener segun (…). M. tiene de alyteza la (…) asta el principio de los arcos de dentro de la capilla 32 palmos y medio. M. tienen de montea los archos con su moldura 8 palmos y la cornija de sobre ellos 2 palmos. M. tiene la media naraja de alto 19 palmos y medio y el cimborrio 12 palmos de alto (…) del (…) en diametro contando toda su alteza junta junta tiene (…) 68 palmos. Lo de mas diza el prudente Arquitecto que la mirase y midiere. M. Juan Joanias.

El projecte té la singularitat d’estar realitzat en un ordre compost, similar a l’existent, però amb una base de pilastres més baixes, i realitzat en volta d’arc rebaixat, determinant també la  cúpula, media naranja, amb llanterna superior. La proporció de la traça és de secció quadrada fins a la cornisa, molt semblant a l’amplada de la capella actual, però amb una volta rebaixada bastant més baixa que l’obra executada. Per tant i per l’època que es va projectar, té un gran valor intrínsec en si mateix i inspirà, tal vegada en alguns trets, la capella que es construirà en posterioritat.

Un episodi s’afegeix a la necessitat  de construcció de la capella. El fet arranca quan es promou, segons l’acta capitular de 9 de maig, l’acció la Verge de Cinta, la que havia propiciat l’ajuda en victòria sobre l’exercit francès el 3 de maig del 1642, en el seu intent d’assalt a la ciutat [32]. L’empresa havia de tenir un sentit ben diferent ja que, donades les circumstàncies polítiques, es volia fer protector del projecte al rei Felip IV (1621-1665). Aquest es confirma en l’acta capitular de 20 de maig de 1642, on es pot llegir: “han així mateix deliberat, y deliberaren que fase a sa Magta. Protector, amparo y amo de aquesta fábrica, de manera que sie capella Real, y sent tan notoria la devoció, y sa real grandesa, que admetrá la protecció desta capella, y per a daço se scrigue a sa Magt. suplplicantlo y ab tot rendiment, demanant tambe carta” [33].

L’obra estava encaminada a tenir una transcendència notable, per ser reial, i per la importància de l’encàrrec es va nomenar una comissió amb quatre representats del Capítol i quatre membres de la Generalitat a la ciutat, pel control i seguiment de la construcció de la capella, segons l’acta del Capítol de la Seu. “Primus quaternus Manualis sive Protocoli Adm. Yltris. Capituli Sedis Dert. de Anno 1672. Scriba Petrus Orient, Not., …Se comense a obrar la Capella de dita Sancta Cinta ab la sumptuositat que.s puga, per que en ella se puga donar la Comunió, elegint puesto aparega més a proposit, fent venir un Mestre pera que puga fer la Planta y Traça de aquella de les ciutats de Valencia, o, de Barcelona, o, de allá ahont se sapia l’on haja y per aqué ab més facilitat y prestesa se puga posar mà en dita obra se hajen de elegir…” [34].

La crida del bisbe Fageda de 25 d’abril de 1672, uns dies després de començades les obres, defineix  la qualitat que volia tenir l’empresa: “Item, per quant les Capelles que en aquest temps se fabriquen en tota Espanya, en honra, y gloria de la Verge Santissima, sien de gran cost, y molt insignes, aixi per estar los ingenis dels Arquitectos molt mes perfeccionats, y avivats, com tambe perque la devocio dels fels es molt fervorosa en coses de nostra Senyora, es forsa que aquesta Capella que fabrica en esta santa Iglesia, a la admirable, y santa Cinta de María Santísima, sia no menos insigne, que les altres que hi ha en Espanya” [35].

L’obra, finalment, la comença Diego Martínez Ponce de Urrana [36], l’arquitecte que va projectar la capella dels Desemparats de València al 1652. El disset de març de 1672, es col·loca la primera pedra,  i un epitafi dintre d’un recipient de vidre amb el nom del papa Climent X, del rei Carles II, del bisbe Fageda, dels procuradors de la ciutat i del mateix arquitecte [37]. Existeix una còpia en pergamí (283 x  255 mm) del document a l’ACT, caixó Santa Cinta, núm. 11.

En aquest Arxiu Capitular es conserven dos dibuixos que representen el projecte de la capella (P-6). Les traces responen en termes generals a l’execució de l’obra, però no porten signatura, ni data, però es podria tractar de les traces de Diego Martínez. El projecte té el mateix ordre i concepció de l’espai, llevat d’alguns canvis en la part superior i al remat de la cúpula, construït finalment amb alguns ajustaments. Podem creure que aquest document és l’inspirador i executor del projecte de la capella.

Un primer dibuix (P-6.1) es feia amb tinta sobre paper (444 mm x 538 mm), a escala gràfica 4-8-16-32-40-48, i representa la planta de la cúpula, i una secció de la capella, on mitja, està realitzada pel travesser de la capella, mentre que l’altra està seccionada pel tram de la nau. La representació de la planta i la secció tenen una correspondència dièdrica. A la planta de la cúpula, resolt el problema geomètric del traspàs de la forma quadrada, a octogonal i després circular, representat per diferents tintes de color, es dibuixen les projeccions inverses de la cúpula i llanterna. Es representa amb precisió la volta de canó de la nau, de material ceràmic, amb unes costelles travesseres als ronyons de la volta. Determina amb detall la sustentació de la cúpula, amb l’estereotomia dels quatre arcs torals que han de suportar la cúpula i la llanterna; es detalla també en planta, la singularització angular dels elements estructurals de pedra. El terç inferior dels arcs esta format per quatre elements de pedra, esglaonats en secció, i al damunt d’aquests es disposa d’una secció massissa per contrarestar les empentes horitzontals dels arcs superiors. Es detalla també la resolució de l’estructura en fusta de la cúpula i la llanterna. Aquesta solució és molt similar a la que finalment es va executar. El projecte volia construir una capella de 38 pams de llum estructural entre murs, amb una alçada fins a l’inici de la volta de 40 pams, amb volta de canó amb 19 pams l’alçada. El tambor de la cúpula havia de tenir 44 pams de llum i la llanterna, tanmateix, la mesura de 18 pams.

El segon dibuix (P-6.2), tinta sobre paper (444 mm x 575 mm), amb escala gràfica 4-8-16-32-40-48, representa un alçament de la capella per la galeria de la part del claustre. El projecte assumeix la substitució d’aquesta ala de ponent, la qual va canviar d’orientació. La nova galeria exterior havia de ser amb arcs de mig punt, tal i com es va començar a construir i com es conserva a la paret exterior de la capella de la Cinta, i havia d’estar coberta amb volta buida de ceràmica. El projecte no contemplava tant sols la solució interior a l’arquitectura sinó que volia escometre la substitució de part del claustre gòtic, així com la capella de Corpus, a jutjar per la làpida funerària del seu benefactor Ramon de Banyoles, allí situada, també es va optar finalment pel enderroc dels palaus de les dignitats del Capítol. L’alçat contemplava un frontó triangular amb finestra quadrada, en el remat retardat de la cúpula, en forma de prisma octogonal, amb vuit finestres ovalades, sota la llanterna superior, en acabat de la coberta està representat amb un material diferent. Existeixen els detalls d’alguns elements concrets que han arribat als nostres dies, encara que amb canvis formals, com la situació de les portes d’accés principal a la capella centrada sobre la finestra i frontó [38]; la porta petita de la sagristia, la situació de la pila d’aigua beneïda al centre de la projecció de la galeria [39], i el detall de la petita porta de la galeria superior del claustre. Al dibuix no apareix la portada actual, avui tapiada, situada al final del pany de la galeria, probablement reaprofitada i  traslladada posteriorment d’algun altre indret pròxim de la catedral.

Uns dies després, un cop ja començades les obres de la capella, a mitjans de maig, s’enderrocà el priorat major per “per haverse de menester lo siti per a la fabrica de la Capella de la Santa Cinta [40]“. A  més de l’ala del claustre sofrirà importants canvis estilístics en la seva galeria interior i un canvi important respecte a les alineacions primitives de les estances de les dignitats del Capítol.  A l’any 1677 les obres de la capella estaven dirigides per Joan Calví que també ocuparia, a partir d’aquest any, el càrrec de mestre major  de l’obra de la seu.

La capella va quedar coberta a principis de 1715, tal i com ho recorda l’acta capitular de deu de març de 1715 [41]. Però abans de cobrir l’obra es van introduir alguns canvis al remat superior de la capella, especialment a la cúpula i llanterna, ja que l’obra executada té un traçat diferent al de les línies inspiradores del projecte. La balconada de la cornisa, el canvi de vessant de la coberta, la substitució d’unes finestres superiors rodones per unes de quadrades, avui tapades, són l’exemple del canvi de traçat. Existeix un tercer projecte (P-7), sense data, signat per fra Mateo Ortiz. La traça de tinta de colors sobre paper (363 mm x 939 mm), amb escala gràfica mètrica inferior (5, 10,20,30,40), palmos de vara de Cataluña, en diez, en diez y de punto a punto es un palmo. Està signat a la part inferior dreta Fra Matheo Ortíz me facit. El projecte es completa amb una explicació a la part superior dreta “sea de adbertir que el de lo qesta señalado con el punto A sea de asentar encima de los arcos torales el segundo telar que es el que esta señaldo en el punto B sea de asentar sobre la media como esta demostrado en el grueso de la pared. el tercer que es que esta señalado con el punto C sea de asentar en el anillo de la media naranja y sea de adbertir que a de cargar la linterna sobre el dicho telar los madenor que estan señaladis con el punto D son los quean de tener el telar  y linterna sin que carge nada de peso sobre la media naranja

La capella en aquest cas té una amplada de 40 pams i 40 d’alçada fins a la cornisa, amb volta de canó de 20 pams de radi, molt semblant en la mètrica del projecte (P-6). El projecte es va generar en el moment de concloure les tasques de cobriment de la cúpula i llanterna, a jutjar pel text que acompanya al projecte. L’obra estava construïda almenys fins al tambor per sobre del arcs torals. Ortiz proposa dos elements estructurals diferenciats, un per la cúpula i l’altre per la llanterna. Cal, per tant, una primera travada de fusta de forma octogonal, per assentar la media naraja, amb les mateixes intencions que en el primer projecte. Després  un altra més alta que de la mateixa forma que resoldria les empentes de la llanterna, de manera que amb unes bigues de fusta, que actuen com a barres a compressió, alliberessin cap a l’exterior les tensions estructurals, i així, la càrrega horitzontal fora absorbida per la possibilitat del treball a tracció de la travada de fusta.

Aquest projecte es limita exclusivament al remat central de la capella, apareix una perfecta descripció de la construcció estructural de la cúpula i de la part de la coberta, del reforç estructural del entramat d’armadura de fusta, i l’estudi del desguàs de la coberta. Fra Mateo Ortiz podria ser el mestre que hagués cobert la capella. Aquesta hipòtesi ve reforçada pel canvi de projecte original (P-6), però inspirada per les proporcions de la traça primitiva. Un altre dibuix anònim (P-8), de tinta sobre paper (438 mm x 574 mm), representa la planta de la cúpula. A la part posterior del dibuix es pot llegir, “traçers del carmelitá executades “. La planta octopartida, on no es representa el forat de la llanterna, numera els espais entre vuit elements cantoners de reforç estructural (1-1, 2-2, 3-3, 4-4, 5-5, 6-6, 7-7, 8-8). Al primer tram (1-8) es detalla l’aparell de contrafort. Es podria tractar per tant d’una traça anterior al  projecte d’Ortiz, que reflectís l’estat de la fàbrica, encara que també podria ser una variació posterior al projecte (P-7).

En havent cobert una part de la capella l’obra no estava acabada, ja que la connexió amb la resta de la catedral, bé amb la catedral nova o bé amb la coneguda com romànica, hauran d’esperar encara uns anys: així, al 1741, encara s’enderroca l’arc i contra arc de la connexió [42]. Després es projecta al 1754 la boca de capella i tabernacle, i s’encarrega i es paga la tasca a l’eclesiàstic Tomàs Bayarri [43], acadèmic de Sant Carles de València. Aquesta zona, amb problemes d’intersecció geomètrica amb la basílica gòtica, va provocar algunes humitats, i és per això que al 1777 el Capítol reclamava l’actuació del mestre Melet per resoldre la qüestió.

Tal sols faltava a rematar la Reial Capella el disseny del tabernacle. El projecte és un rosari d’entrebancs, a jutjar per la gran quantitat de projectes que es van realitzar; a l’any 1754 es fan diferents propostes: Bayarri,  Antoni Ferrer, Fra José de la Madre de Dios i d’un cartoixà d’Scala Dei. Aquest és el mateix any  que Ventura Rodríguez (1717-1785) rebia l’encàrrec de la reforma de la santa capella del Pilar de Saragossa, projecte rematat en el conjunt escultòric de José Ramírez de Arellano (1710-1770), desenvolupat entre 1762 i 1765. El projecte d’en Ventura representa la baixada de la Mare de Déu del Pilar, en igualtat temàtica i formal que la que es realitzarà després a Tortosa, i que va haver de tenir la seva influència [44]. José Ramírez va ser Acadèmic de Mèrit des de 1758, i coadjutor des de 1751 de les obres de Ventura Rodríguez al Pilar (1750-1765). José Ramírez va ser autor també dels temes escultòrics de la capella de Sant Antoni (1755) del Pilar, on existeix un model de la Verge molt similar al de la Mare de Déu de Tortosa. Un altra mostra d’aquesta relació cronològica, entre les capelles del Pilar i de la Cinta, és la notícia que el Capítol de Saragossa, l’any 1752, encarrega al  piquer  Juan Bautista Pirlet les columnes per a la capella de Pilar, amb jaspi de Tortosa.

Continuaran el projectes de tabernacle, al 1775 d’un arquitecte de Vic, al 1757 d’un altre de Yglesuela, un de l’escultor Josep Tomàs al 1761, després al 1775 de l’arquitecte de Tarragona Josep Prat, i d’un pintor per fer el frontis de la capella al 1777. Els projectes arquitectònics importants, a partir de la creació de la Real Academia de San Fernando (1752), havien de ser revisats i aprovats per aquesta nova institució, i tal va ser el cas de la capella de la Cinta, i per això el periple de projectes realitzats. Aquest problema que es planteja en la  carta del Capítol tortosí de 26 de novembre de 1783 al Dr. D. Jaime Gaya, Canonge a Madrid: “Por la que hemos recibimos de v.m. 26 de noviembre proximo pasado quedamos inteligenciados de las diligencias que v.m. ha practicado con Dn. Antonio Pons de la Real Acadèmia de Sn. Fernando sobre el plano que remitimos a v.m. con fecha de 15 de dicho mes concerniente al lugar o terreno que deberá ocupar el Tabernaculo ó Retablo que deseamos construir……. En el Tabernaculo ó Retablo que formará el Artifice deben estar la figuras de dichos Santos Pedro i Pablo, sinó se acordan mejor al lado de Ntra. Sra. Igualmente deben estar dos Angeles en un cirio en cada uno en la mano para encenderlos en ciertas festividades, ó, el Artifice los acomodará en los lugares que correspondan según su arte, si en dicho Tabernaculo o Retablo se pudiesen acomodar las figuras de S. Rufo y S. Agustín parece sería del caso, però todo se deja a la dispoción del artifice que formará el diseño” [45].

Aquesta seria la millor definició del tabernacle i finalment, tal i com es va construir, en la col·locació del sant Pere i sant Pau, i els dos àngels per il·luminació, centrats sobre la balustrada de marbre, avui desapareguts, talment com els dos angelets sobre el remat del cambril, configurarien el disseny definitiu d’aquesta peça. Desprès, a l’any 1792 Antonio Oliveri,  Aldobrando Zanagua, encara s’oferiran per realitzar el disseny del traçat del tabernacle, aprovat el 4 de maig de 1822, propiciat del canonge Mariano Freixes.

Però les intencions d’intervenció sobre la Capella de la Cinta no van acabar amb la inauguració de la capella al 1826. En la primera part del segle XX es decideix reformar el presbiteri segons el projecte d’un nou cambril per a la custodia de la Relíquia. Es te notícia d’un primer projecte realitzat per Joan Abril (1852-1923) a l’any 1920, en el qual es proposen fins a tres solucions, per tal d’ampliar la Reial Capella [46]. Hi ha un nou projecte de cambril a finals dels anys vint, obra del llavors arquitecte diocesà Agustí Bartlett (P-11) [47]. Per cobrir l’empresa es va fer una  donació de mig milió de pessetes. El projecte actuava a part de la sagristia de la capella i part de la casa del Capítol, al carrer de la Croera, i connectava amb la Capella a través de la fornícula de l’altar. L’existència del dibuix de l’interior del templet del cambril (P-11.1) demostra que la seva planta era hexagonal, en un costat alineat sobre la visual de la  Capella, així com s’havia fet en la concepció de la sagristia major de la catedral al segle XVIII. Les pilastres i el remat de cornisa són similars als de la capella. La cúpula, sextanervada amb un copulí, havia d’integrar-se també mitjançant el material elegit, el jaspi. En la perspectiva de la forma exterior (P11.2) es pot interpretar la connexió de les arquitectures, mitjançant una escalinata fins l’alçada del sòcol de la capella, la boca s’ampliava quant a la del cambril actual, quasi en la del pany, una circumstància que provocava el desmuntatge de la imatge de la Baixada de la Cinta del tabernacle.

La Guerra Civil Espanyola (1936-39) va produir alguns dels desperfectes que prompte van ser refets. Existeix un projecte d’Octavio Domènech, a petició de la Junta d’Obra de l’Altar de Ntra. Sra. de la Cinta, per la porta del cambril de la Relíquia, que és anterior al novembre de  1939, el reliquiari petit havia tornat a la ciutat el 9 de juliol d’aquest any. El projecte realitzat, tinta i aquarel·la sobre paper (604 x 399 mm), presenta el reliquiari major envoltat per dotze querubins. Es coneixen fins a tres portes del cambril actual.

Han existit també, al llarg del temps, diferents intervencions i reparacions sobre la capella: la reparació de la cúpula, en temps del bisbe Rocamora (1894-1925), cap al 1920 i per Joan Abril, en l’acabat de trencadís del remat de la llanterna i el treball del penell superior, amb signes marians, i on les pintures van ser restaurades per A. Cerveto [48].

La creació de la petita escala d’accés al cambril, va ser una voluntat expressa del bisbe Moll (1943-1968), perquè anteriorment s’havia de passar sobre l’ara per baixar el reliquiari. Unes  reparacions a la coberta i estructura de la cúpula les va realitzar Alfons Llorca, en la dècada de 1980.

L’última intervenció ha estat el Projecte de Restauració de la Reial Capella de la Santa Cinta (P-21) que es va executar entre els anys 1995-1997, en el qual vaig intervenir conjuntament amb Pau Iriondo. Va tenir com a principal propòsit l’actuació sobre les humitats de les voltes i el condicionament de l’altar a les prescripcions del Concili Vaticà II, i poder oficiar així de cara al públic. La restauració de les pintures va ser obra de Emili Julià i la dels daurats de Maria Torné.